Guillem Viladot i Puig (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999) és el principal protagonista del Parc de Riella, ja que és la seva obra que dóna sentit a tot el parc. Ell n'és el responsable del nom, l’autor dels textos que s’hi poden llegir i dels poemes visuals que hi podem veure representats en forma d’escultures urbanes, les quals han estat dissenyades per Jaume Figuera, director de la Companyia Teatredetics, a partir de la seva pròpia experiència poèticoteatral en l’espai públic a l’aire lliure.
La seva obra és també el referent de totes i cadascuna de les espècies botàniques autòctones que s’hi han plantat. I és que una de les constants en l'obra de Guillem Viladot és el territori i el seu paisatge, concretament l’entorn natural de Riella, el mite de l’Agramunt de la seva infantesa que ell mateix recreà en la seva obra més discursiva, amb la seva flora i la seva fauna autòctones, sobretot els ocells, pels quals sentí una especial atracció, tal com queda palès tant en la seva obra com en el nom de Lo Pardal1, amb què batejà la seva primera editorial i també la seva Casa Museu de la Poesia Visual2.
A part de la natura, la reivindicació de l’home és un dels trets fonamentals del pensament de Guillem Viladot. L’home com a individu enfront dels poders opressors, del llenguatge que pot adoptar formes diverses com a expressió d'aquest individu, de l'amor com a únic vincle bo entre individus aïllats, i la psicoanàlisi, que té a veure amb la necessitat d'alliberar-nos dels tabús, de la por, dels mecanismes d’opressió (conscient o inconscient) a què vivim sotmesos.
Vida i obra
Guillem Viladot i Puig (1922-1999) va néixer a Agramunt en una família d´apotecaris. L’any 1949 es llicencià en farmàcia i s’incorporà a la farmàcia paterna junt amb la seva esposa, també farmacèutica, Montserrat Felip i Iglésias. El 1950 va caure malalt i, convalescent, començà a col·laborar en les corresponents seccions literàries de les revistes lleidatanes «Ciudad» i «Labor», al mateix temps que començava a escriure Temps d’Estrena, que no es publicà fins l’any 1959, iniciant així el cicle d’obres on recreà el seu mite de Riella, l'espai mític de l'Agramunt de la seva infantesa: Els infants de Riella (1965), Aril Avall (1966), La gent i el vent (1967), L’arrel de panical (1970), La Cendra (1972) o Memòria de Riella (1974).
L’any 1956 es produïa a Madrid la primera crisi universitària on Viladot va tenir la primera topada amb la censura, arran d'una crítica anodina sobre unes publicacions de dos llibres de Rafael Alberti, per la qual cosa fou condemnat a l’ostracisme sense poder escriure en tot un any. Durant aquell exili va reflexionar sobre dos aspectes lligats a l’escriptura: la llengua i la seva raó d’escriure. A partir d'aquell moment va decidir que calia escriure en català com un acte de servei al país.
Des dels anys seixanta va col·laborar assíduament en diverses publicacions com el diari «La Mañana», «Segre», «La Vanguardia», «Diari de Lleida», «El Observador», «Avui» i «El Periódico» (suplement de Lleida), i en revistes com «Destino», «Serra d’Or», «Or i Flama» i «Sió».
Paral·lelament a l’obra discursiva, l’any 1959 va escriure Metaplasmes, i el 1960 Ia-Urt, on aplegà les seves experiències com a poeta concret i visual tot desestructurant els codis alfabètics i lingüístics, amb les quals va esdevenir un dels precursors de la poesia concreta a Espanya. El mateix any 1960 fou inclòs en la publicació titulada 25 poetes joves, i el 1963 en l'Antologia O-Figura. Amb la publicació d’Estrisps (1964) i Nou plast poemes (1965), que edità a Agramunt dins la col·lecció Lo Pardal que ell mateix creà, es convertí en el primer editor de poesia visual a l’Estat. El mateix 1965, la seva obra fou reconeguda dins la Nova Antologia de Joan Triadú, així com en l’Antologia dels amics de J. Vern, publicada a Bèlgica per J. Dieu-Brichart. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català de narració curta, amb La gent i el vent.
L’aparició de T/47 (1971) va significar el primer exemple d’edició poètica visual en un llibre de butxaca de distribució comercial. El mateix any va participar en la primera exposició de Poesia Concreta a Catalunya, a la “Petite Galerie” de Lleida, conjuntament amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet. Durant la dècada dels setanta va participar també en exposicions de poesia concreta a diferents llocs de l'Estat i del món (Montevideo, Santiago de Xile, l’Havana, Bonn, Portugal, França...). Un viatge a la URSS el va somoure pregonament i quan va tornar es va posar a treballar en el que va anomenar "iconografies", cosa que el va apropar cada cop més a l’escultura.
A finals dels anys setanta s’interessà per la psicoanàlisi, que integrà a la seva experiència literària amb novel·les com Ricard (1977), La llei de pedra i altres històries (1979), L’amo (1982), Discurs horitzontal (1982), Memorial de Na Nona (1983), o Ciutadà 00000000001 (1989). Aquestes obres precedeixen el cicle de novel·les històriques de rel també psicològica, com Joana (1991) o Carles (1994), i la revisió de la seva poesia completa recollida en cinc volums, així com les seves darreres novel·les, Els Ulls (1999), Les vellicositats (1999), Ruth (2000) i L’Energia (2001).
La seva obra, que es desenvolupà de forma independent al marge dels cercles literaris, és impregnada d'un esperit de revolta contra qualsevol forma d'autoritat, identificada tant amb les institucions com amb elements molt més personals i interioritzats, en una orientació molt influïda per la psicoanàlisi (el pare, déu, les inhibicions sexuals i el llenguatge), però tot i així fa una escriptura amb un fort component lúdic (jocs de paraules, ironia, humor absurd…) i amb el jo com a matèria d'indagació. El seu estil és acurat i original, amb un fort esperit crític i de recerca creadora que el portà sovint a qüestionar les convencions literàries i a explorar les fronteres entre gèneres amb la intenció de transgredir els límits del llenguatge .
Durant uns anys va ser soci honorari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1993 va rebre la Creu de Sant Jordi.
1 Segons explica Guillem Viladot en una entrevista realitzada per Lluís Pons i Serra, Lo Pardal va ser el nom que va donar, junt amb Iglésias del Marquet, a la col·lecció de poesia "experimental" publicada per “Urgell”, la seva pròpia editorial, tota una referència de les publicacions submergides dels anys seixanta del segle passat.
2 Lo Pardal és també el nom de la Casa Museu de la Poesia Visual projectada per l’arquitecte Daniel Gelabert per tal d’exposar-hi la poesia més experimental, visual, concreta i objectual de Guillem Viladot, el poeta de Riella, la qual actualment és la seu de la Fundació Privada Guillem Viladot, dedicada a preservar la memòria del polifacètic poeta de Riella.
Webgrafia
http://www.escriptors.cat/autors/viladotg/pagina.php?id_sec=709
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070696.xml